Mesures per facilitar el crèdit ???

Aquest any tampoc podia faltar…

Els 5 sindicats de l’ensenyament han anunciat que faran una vaga (dret) de professors per al 19 de març (19-M per les portades dels diaris). Afectarà als centres públics tant de primària com de secundària i vol donar a entendre el rebuig del professorat a la política educativa del conseller Ernest Maragall.

Aquestes organitzacions defensores dels drets del professorat justifiquen la vaga dient que no se’ls ha tingut en compte per a la tramitació al Parlament de la primera Llei d’Educació Catalana (per als diaris, LEC).

Punts importants a debatre pel professorat:

- La massificació de les aules.

- Dèficit d’infraestructures.

- Professorat insuficient.

- Erràtica gestió per part del departament.

- Mesures unilaterals que empitjoren sensiblement les condicions de treball del professorat.

I ells volen (o millor dit, no volen):

1. NO a la LEC.

2. NO a la desregulació horària. NO a l’augment de la jornada lectiva.

3. NO a la disminució de l’oferta pública d’ocupació. Manteniment de l’oferta pactada.

4. Cobriment de les substitucions des del primer dia. (Si us hi fixeu bé, aquesta no porta el NO !!!!)

5. No a la retallada de plantilles.

6. Increment de la cosntrucció de centres publics. NO a la massificació.

Com creieu que hem d’actuar tots respecte un tema importantíssim com es l’educació? “Decretazos”? Vagues? Dimissions? Treient drets al funcionari? Paciència i confiança en aquest tripartit que hem votat? Avisem als grisos? Els fem un carnet per punts? Examens periòdics als professors?…

L’educació a l’escola és suficient amb 9 mesos l’any? Estan desprotegits els professors respecte els pares i els fills? Tenen pocs recursos per fer la seva feina?

Algunes dades oficials:

Retribucions segons l’ASPEPC (Sindicat de secundària).

Mestres ESO:   2086,83 euros

PTFP:               2371,01 euros

Secundària:     2371,01 euros

Aixó sense contar els “complements específics”.

Total de dies lectius del professorat: 180.

Total de dies lectius del sector sidero-metal·lúrgic: 227. (Poso aquest per que és el meu).

Salut i a les barricades!!!

No deixaran de sorpendre’m mai alguns polítics, però no m’esperava del senyor Ballesteros una tonteria com aquesta que he llegit avui al Diari Español de Tarragona.

“Tarragona donarà beques d’estudi a totes les nenes que es diguin Tecla”

Em toca molt els ous, parlant clar, que utilitzin els impostos, taxes o contribucions especials dels ciutadans per COLLONADES !!!!!!!!!!

Podria dir: es que en temps de crisi, hem de ser austers i mirar més en què i en què no gastem els diners públics. Però aixó seria igualment indignant en temps de bonança econòmica.

I si la família de la senyoreta Tecla té més calers que mitja Tarragona junta? Té !!!!!!!! Una beca pels llibres i per la matrícula de l’escola, no sigui que no arribis a final de mes. Potser m’equivoco jo i tinc mal entesa la finalitat de les beques. El senyor Ballesteros amb el seu equip d’esquerres al darrere “la han liao parda”.

No estarem parlant de gaires diners a nivell macroeconòmic, però no pensarien el mateix els receptors de les beques d’estudi (les que han estat otorgades a la gent que les necessita) si aquests diners se’ls emportessin ells de més a més.

Segurament demà m’haurà passat la mala hostia i seguiré llegint noticies d’àmbit polític, però per avui ja en tinc prou. A LA MERDA !!!

Durant el sopar del dissabte passat es va formular una pregunta amb suc (sobretot si ja portes mitja merda damunt):

com us afecta personalment la crisi en la vostra vida diària?

Heu canviat els hàbits de consum? Estalvieu? Aquesta només cal que la responguin els que estalviaven abans de la crisi… Heu deixat de comprar patològicament al MediaMarket? Us feu els combinats a casa o heu tornat al botellón? Us masturbeu més o menys que abans del crack?

S’ha parlat molt de macroeconomia. Bé, debatim una mica de micro.

Bret McKenzie i Jemaine Clement són els dos neozelandesos reals de la banda -també real- Flight of the Conchords. Aquest parell formen una banda molt diferent, més que un grup musical es podria considerar un duet de còmics que fa música. Una música que no deixa indiferent, i que enguany els va portar a guanyar el Grammy a la millor banda de comèdia.

L’any passat l’èxit va portar a l’autodefinit “quart duet més famós de digi-bongo acapella rap funk de comèdia amb bases guitarrístiques de Nova Zelanda” a rodar una sèrie de televisó als Estats Units. McKenzie i Clement s’interpreten a si mateixos en la sèrie que també s’anomena Flight of the Conchords, i que narra les històries dels membres de la banda en la cerca de la fama i l’èxit a la ciutat de Nova York.

La primera temporada està formada per una dotzena de curts de menys de mitja hora, és a dir, menys de sis hores tota la temporada. Sis hores de comèdia, música i escenes hilarants que a més d’un li arrancaran moltes riallades. La segona temporada, el gener de 2009. I per a que sapigueu com les gasten els Flight of the Conchords, aquí teniu un tall d’un episodi de la primera temporada:

Dijous 23 d’octubre, un ós va atacar un caçador que estava fent “la batuda” del porc senglar.

Segons el part mèdic van ser ferides superficials. Uns quants punts de sutura i cap a casa. Sort.

El Conselh Generau d’Aran té una postura d’oposició a aquest repoblament de l’ós. Tot el contrari que la Generalitat, que diu que els seguirà reintroduïnt.

A l’actualitat hi ha uns 20 óssos en llibertat als Pirineus. Al 2007 van produir 16 atacs o depredacions i els danys van ser de 20 ovelles i 2 arnes. A més, els óssos van menjar-se els cadàvers d’un vedell i un cavall. L’import total de les indemnitzacions ha estat de 6.640 euros. (segons en Montilla).

Què n’opineu del tema? Se’ls emportem cap a Eslovènia i els deixem que es fotin les ovelles d’allí, com diuen els OC’S? O els deixem per aquí i ens fem amics de les seves ungles afilades? I el més important: OC IS NOT CAT?

Avant !!!

PLANETA NICOTXAN RESURGE !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Han passat tres mesos des que us vaig escriure l’últim post, i un mes i mig des que el Ciutadà Geilets -un dels meus consellers terrícoles- va fer servir el bloc com a eina de protesta. Us mentiria si m’excusés dient que no he tingut temps, que he anat atrafegat o que no he tingut connexió a la xarxa; el cas és que només us puc dir que no escrit, però no us puc donar un motiu. De fet no només havia deixat d’escriure al bloc, també he estat completament desconnectat de la blocosfera.

Dia rere dia el temps ha anat passant i entre una cosa i l’altra havia deixat d’obrir el meu món als terrícoles. Quan me n’he adonat ja havien passat massa dies (llegeixi’s mesos) sense que hagués escrit. Quan el temps passa, les relacions amb qui coneixes es refreden i el retrobament amb aquell que un dia va ser un gran amic teu es converteix en un moment tens en el que no saps ni què dir ni com actuar. Amb el bloc m’ha passat el mateix: vosaltres terrícoles lectors sou l’amic, i aquest post, el retrobament.

Després de les vacances il·limitades que m’havia agafat, torno al Planeta per preguntar-vos sobre un tema que em té una mica preocupat.

Hi ha moltes maneres de fer un cafè, però segons diuen els bons “cafeters”, ha de ser curt i intens.

A l’hora de demanar un cafè amb gel, busco aquest mateix cafè però fred. Doncs tinc una feinada per trobar-lo. A la majoria de llocs allarguen el cafè fins a l’infinit aconseguint un liquid aigualit amb un toc marronós digne de la millor cagada ressacosa del Rei Nicotxan.

Comentant-ho amb “experts” intento ser més comunicatiu amb l’altre banda de la barra. Cert dia, a la CAFETERIA Gourmet de Ramón i Cajal, demano un cafè curt amb gel. La resposta va ser un cafè amb mitja càrrega, aconseguint mitja cagada reial.

Les preguntes que em venen al cap són: sóc un sibarita del cafè? un tocacollons? és tant estrany el meu gust? hi haurà més gent com jo? Hauré de crear una plataforma pro-cafè-curt-ambgel i manifestar-me davant l’ajuntament els diumenges després dels de “Salvem la platja llarga”?

Avant !!!

Considero Lost la millor sèrie televisiva de tots els temps (com a mínim de les que vist), m’hi vaig enganxar quan es va començar a emetre la segona temporada en terres espanyoles. N’havia sentit meravelles per part de diferents i fiables fonts, i vaig decidir descarregar-me-la. Tenien raó, la sèrie era boníssima. Vaig devorar la primera temporada en un tres i no res, i en arribar al ritme dels Estats Units vaig començar a veure els episodis en versió original disponibles a la xarxa.

Fins aquell moment desconeixia totalment la figura de JJ Abrams, el creador de Lost. Va ser a rel d’aquesta sèrie que vaig saber que també era el creador d’Alias, una sèrie d’espionatge que havia seguit anteriorment. Tenia ganes de veure coses noves d’aquest magnífic cineasta, i afortunadament últimament hem tingut notícies seves.

Aquest mateix any Abrams ens ha delectat produint el llargmetratge Cloverfield (Monstruoso) i creant la sèrie Fringe. La pel·lícula -que va estar envoltada d’una gran campanya de màrqueting víric-, és una història de ciència ficció gravada càmera en ma. Si encara no l’heu vista, no dubteu en fer-ho quan tingueu l’oportunitat, mentrestant podeu veure cinc cèntims de la pel·lícula a la seva pàgina web oficial aquí.

Fringe (considerada la versió 2.0 dels mítics Expedients X Mulder i esculli Scully) s’estrena el 9 de setembre als Estats Units, però ja està causant rebombori per la blocosfera. L’episodi pilot -que ja s’ha filtrat als cercles obscurs de la xarxa- presenta una mena de terrorisme frankensteinià contemporani i en la primera hora de la sèrie ja presenta un gir al més pur JJ Abrams.

Als amants de Lost només queda dir-vos que heu de veure aquesta sèrie, sinó ara al setembre. Serà una forma d’alleugerir l’agonia de l’espera per la cinquena temporada dels Oceanic six. Aquí deixo el tràiler que comença amb el vol 617, enlloc del misteriós 815.

Aquelles excursions que fas algun cap de setmana m’havien portat, fa algun temps, a disfrutar dels salts d’aigua del riu Brugent prop de Farena (Alt Camp). Aquestes dues últimes setmanes he tornat a anar per la zona, però en un àmbit completament diferent: hi he anat a escalar.Feia molt temps que tenia ganes de provar aquest esport de muntanya, i ves per on vaig conèixer un terrícola a classes d’alemany que solia trepar per les muntanyes, es tracta de der Kletterer (l’escalador, en la llengua de Nietzsche), un ganxet blocaire amant de l’escalada.

El primer cap de setmana vam fer una petita introducció a l’escalada, i vaig acabar bastant trencat perquè tot està fet a mida d’humans, i un reial servidor afrontava totes les adversitats d’un principiant amb la dificultat afegida de tenir les potes i els braços curts. El segon cap de setmana ja vam anar més per feina: al matí vam fer unes vies curtes i vam recordar com s’assegura un terrícola. Després van venir unes canyetes, el dinar, el cafè i el xartruà (Chartreuse pels no sibarites). Amb l’estómac ple vam anar cap a la Penya Roja i vam fer la Penya Roja de baix a dalt passant per la via Magí, vuitanta metres de desnivell que vaig disfrutar com un nen petit (amb algun moment de nervis al veure l’altura que allò estava agafant).

Han sigut només dos dies però he vist que això de l’escalada m’ha calat fons. És un esport molt complert: fas exercici, estàs en contacte amb la natura, i proporciona emocions fortes. Per a qui li interessi aquí teniu les ressenyes de la zona on em vaig iniciar a l’escalada.

“Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida, enganxa més que l’heroïna i és tan eficaç com l’aspirina”.