Les últimes perles del 2007

S’està acabant l’any, i no podia pensar en la possibilitat de deixar de parlar-vos d’un parell de discs que enguany m’han sorprès gratament.

El primer és un grup suec anomenat Shout Out Louds, una altra banda indie a tenir en compte al panorama musical. La seva música té un no sé què que atrapa des del començament de l’àlbum, i la veu del cantant Adam Olenius recorda sovint, a la de Robert Smith, líder de The Cure (si el suec anés pintat encara s’hi assemblaria més).

Aquí us deixo el clip d’una de les millors cançons que podreu trobar a Our Ill Wills, una de les que més em recorda als britànics The Cure, Impossible.

L’altre disc, el que escolliria probablement com a millor de tot l’any, és el d’Spoon, uns texans que practiquen una estranya mescla musical que no sabria com definir (potser indie folk?), però que els dota d’un estil molt característic. Personalment els vaig descobrir a l’anunci del FIB d’enguany, al que li van posar música. El tema de l’anunci no és de l’àlbum del que us parlo, Ga Ga Ga Ga Ga, sinó que és de l’anterior.

Ga Ga Ga Ga Ga es fa escoltar una vegada darrera d’una altra, i cada vegada ens ensenya nous matisos, que fa que es vulgui escoltar el disc de nou, i així successivament. És una recursivitat musical. Us deixo amb un vídeo casolà de You Got Yr. Cherry Bomb i The Underdog, un dels temes de l’àlbum del que han fet videoclip.

En una temporada com la passada, ara seriem a la pausa nadalenca de Lost, una de les millors sèries de tots els temps (amb el permís del noble Edmond Escurçónegre, l’ase de tots els cops Baldrick i el Dr. House Tony Robinson), que ja havia sigut comentada previously on Planeta Nicotxan. Les estratègies televisives han portat a la cadena ABC a posposar l’estrena de la quarta temporada de la sèrie fins el Gener, i el Gener ja s’acosta! Però la mala notícia és la vaga en la que es troben alguns guionistes dels EUA, que també afecta els de Lost (i jo que em pensava que els guions ja estaven fets). El que havia de ser una temporada sencera d’una tirada, de moment va pel camí de convertir-se en una altra temporada amb una llarga parada enmig.

Per si aquesta notícia no és prou decepcionant, al damunt s’ha filtrat que l’últim capítol que s’ha rodat conté un cliffhanger al més pur estil Lost. Ja estic veient la meva ànima amb pena vagant pel planeta Terra esperant per la seva dosi de vida com una víctima més de la vaga de guionistes.

Avui, mentre rebia la meva dosi diària d’informació, he llegit a la blocosfera que el trailer de la quarta temporada dels del vol Oceanic 815 ja s’havia publicat… I no he tardat gens en mirar-lo. Error o encert? Encara no sé si he fet bé mirant-lo… De totes formes us l’adjunto per a que li doneu un cop d’ull (si voleu, és clar!) no sense abans avisar-vos de que el trailer conté spoilers que us poden desvetllar informacions reveladores que no voleu saber!

I per passar una bona estona, i per a que prengueu consciència que Lost no és real, adjunto també una recopilació de preses falses del Jack i companyia. També us podeu entretenir esbrinant quin és el vostre perfil d’espectador de Lost, o a quin us assembleu més com a mínim.

Us heu mirat el trailer? Què us ha semblat? Em sembla que ens espera una bona temporada!

Cliffhanger: Moment d’alt contingut dramàtic, freqüentment fet servir als finals de sèries. S’anomena així per la pràctica de deixar un heroi o heroïna penjant al caient d’un precipici (hanging onto the edge of a cliff).

Feia temps que tenia al cap visitar Gal·les el passat pont de la Puríssima, i aprofitar l’avinentesa per veure els Manics a la seva terra natal. El fet que anessin a Barcelona i a més, de gratis, va fer que em penses si visitar les illes britàniques o no, però finalment vaig decidir anar-hi.

El concert de Barcelona no va ser res de l’altre món. Es va fer la crida una setmana escassa abans d’aquest, i segur que això en va frenar l’assistència. A més a més, l’acústica de l’espai on es feia el concert no era res de l’altre món, i al damunt els Manics no semblaven gaire motivats. Potser estaven avergonyits d’haver-se venut a un motor de consumisme i capitalisme com són les companyies de telèfon mòbil… La llàstima és que aquesta és la única manera de trobar bolos en determinats territoris.

De Barcelona a Cardiff va ser com de la nit al dia, tant per als Manics com per a mi. Quan ens dirigíem al concert em sentia com un teenager pels nervis que tenia. Aquí em teniu mort d’alegria disposat a entrar al Cardiff International Arena. Una vegada dins, vam calmar els nervis a base de suc fermentat i concentrat d’ordi. Amb un parell de sucs els temps havia passat ràpid, i ja quedava menys per a que acabessin els teloners Cherry Ghost i comencessin els Manics.

A Cardiff no hi eren de rebot, hi eren de gira i tocaven al seu país natal. La seva energia junt amb l’entrega del públic van crear un gran concert. Vaig xalar com un nen petit! Per la part purament Reial (i personal), la climatologia no va estar gaire de banda del seguici nicotxanícola, però tot i això ens ho vam passar força bé.

A continuació alguns clàssics que van tocar al concert:

A design for life

If you tolerate this your children will be next

I per acabar, un parell de temes de l’últim disc:

Autumnsong

Your alove alone

No és nou que descobriments científics ens sorprenguin en el dia a dia, però l’estudi que ha portat a terme la Universitat de Kyoto és d’allò més sobtant. El departament de recerca de primats de la Universitat nipona ha fet un estudi de la memòria numèrica en ximpanzés joves i ha descobert que aquesta part de la memòria d’alguns simis és molt millor que la dels humans.

Els resultats de l’experiment són espectaculars, i en el vídeo adjunt podeu veure com els ximpanzés són molt més ràpids que els humans, i no dubten a l’hora de prémer els números ordenadament. Fins i tot sembla que algun d’aquests simis es prengui l’experiment a broma, sense concentrar-se. Veureu com els ximpanzés són capaços de memoritzar els números amb un sol cop d’ull per després marcar-los quan estan ocults.

La conclusió de l’estudi és que la memòria dels ximpanzés és molt potent i flexible quan són joves, però perd facultats quan aquests maduren. Queda clar també que amb la futura invasió dels nicotxanícoles junt amb aquesta capacitat retentiva dels ximpanzés, la supremacia humana a la Terra ben aviat s’extingirà. En dubteu? Els temps dirà…

Via: Telenotícies

Hola terrícoles,

han passat molts dies des de que vaig tenir contacte amb vosaltres, fins i tot ha plogut. No he tingut gaire temps lliure i el que he tingut l’he dedicat a altres assumptes. El més destacat de tots, sens dubte, ha estat el meu rol com a marine americà i membre del SAS (Special Air Service), el servei de forces especials de l’exèrcit britànic. Estava en deute amb ambdós països per haver presentat una becària a un ex president dels EUA, i per una esquerda matrimonial que vaig causar fa uns anys amb la família reial britànica.

L’electrodomèstic blanc que tinc sota el televisor m’ha tingut enganxat posant a ralla a ultra nacionalistes ucraïnesos que s’estaven carregant el país. El joc en qüestió és, per als que no estigueu dins d’aquest món, el Call of Duty 4: Modern warfare. Aquesta saga fins ara havia estat dedicada a les guerres mundials, i per tant basades en un punt històric que fa més de 50 anys que va ocórrer. Aquesta vegada però, el protagonisme l’ha pres el terrorisme i un conflicte bèlic fictici molt ben argumentat, les últimes tecnologies militars i uns camps de batalla realment espectaculars.

Però no tot han sigut trets i destrucció. La consola de Microsoft també té novetats per a qui no li agradin les guerres i prefereixi la música. Després del popular Guitar Hero II, aquesta tardor li ha tocat el torn a la tercera entrega del popular joc de la guitarra. El Guitar Hero III també m’ha tingut enganxat a la blanqueta. Hi ha una gran varietat de temes, i molts de molta qualitat, millorant l’entrega anterior. Entre els artistes que donen jugabilitat al Guitar Hero III trobem Weezer, Muse, Rage Against the Machine, Kaiser Chiefs i fins i tot els retornats per un temps Héroes del Silencio.

Resumint, que del poc temps lliure que tinc, m’he n’he passat un bon tros jugant a videojocs. Sento haver-us tingut desinformats tant de temps, i espero que la regularitat de posteig vagi a l’alça poc a poc.

Salutacions terrícoles!

Corria l’any del 2001, i els Manic Street Preachers feien la que fins ara és la seva última actuació a l’estat espanyol. Aquesta actuació es va donar en el marc del Festival Internacional de Benicàssim. Com a bon fan que sóc, vaig agafar la nau espacial i em vaig acostar al vostre planeta Terra per poder acudir al festival. Per aquells temps la nau encara funcionava i podia anar i tornar del Planeta Nicotxan sense problemes.

Els Manics presentaven el seu treball Know your enemy, on passaven des del rock dels seus principis fins a la música disco, passant pel pop que últimament els ha caracteritzat. Era la primera vegada que els veia en directe. Quatre anys després, amb la publicació de Lifeblood els Manic es van quedar per les illes britàniques a fer gira, deixant de banda gran part de l’Europa que els escolta. No vaig tenir més remei que anar a la sala Hammersmith Apollo de Londres per veure’ls en directe. Això era l’abril de 2005.

Enguany en principi no havien de venir pel sud d’Europa, i per això s’estava començant a gestionar una excursió multitudinària (mitja dotzena de persones) a la seva terra natal Gales per poder-los veure al desembre. Però avui m’aixeco, i repassant l’actualitat de la blocosfera llegeixo a Hipersónica que els MSP vénen la setmana que ve a Barcelona, a un espai musical gestionat per una operadora de telefonia mòbil. I al damunt gratis! Bé, gratis gratis no: l’entrada s’aconsegueix enviant un SMS que costa 1,39€ (IVA inclòs) a l’operadora en qüestió.

Si voleu anar-hi, tingueu en compte que l’aforament és de 1.900 persones. Jo personalment no sóc client de l’operadora, però intentaré que algú enviï l’SMS per mi i em deixi el mòbil, espero que no demanin identificació! La veritat és que aquest tema em té una mica intranquil…

Per anar fent boca podeu donar un cop d’ull al seu últim senzill, Indian summer.

Via: Hipersónica

Espero poder anar a Gales igualment…

Els Love of Lesbian són una banda de Barcelona que fa uns deu anys que van pel món. Aquests deu anys però, es poden separar en dues fases notablement diferents. El LoL van començar a finals dels noranta cantant en anglès, idioma amb el qual van treure tres àlbums d’estudi, que van passar sense ni pena ni glòria per l’escena alternativa espanyola de l’època. Sigui pels motius que sigui, van decidir editar seu quart elapé en la llengua de Cervantes: corria el 2005 i LoL publicava Maniobras de escapismo.

A partir d’aquí tot canviaria per aquests barcelonins, estaven saltant a la portada del panorama indie de l’estat espanyol meteòricament. El meu primer contacte amb els Love of Lesbian va ser al FIB del 2005. No havia sentit mai res d’ells tot i que el nom del grup em sonava, suposo que per la seva singularitat. Vaig al·lucinar en aquell concert. Va ser com un gran descobriment musical, i en arribar a casa no vaig tardar a aconseguir el disc. Maniobras de escapismo és una recopilació de temes poètics, poperus i fins i tot alguns (o més que alguns) humorístics. El seu pop però, no és tan insuportablement empallegós com el dels gallecs Deluxe, ni tant repulsivament cutre com el dels seus paisans Astrud.

Enguany amb el seu nou disc Cuentos chinos para niños del Japón no han fet res més que refermar-se en la posició a la que havien arribat amb el seu anterior treball mantenint la línia melòdica i humorística que els caracteritzava fins al moment.

Si a Maniobras d’escapismo els Love of Lesbian ens aconseguien arrencar somriures amb cançons d’astronautes desesperats com Houston, tenemos un poema, i esquizofrènics amb veïnes ucraïneses com Marlene, la vecina del ártico, entre altres; enguany ens fan xalar amb una divertidíssima cançó sobre cunyats obsessius anomenada Villancico para mi cuñado Fernando i una sobre una exagerada auto estima que es diu Me amo. Fins i tot aquella de Esto no se toca. Quita, con esto no se juega de l’Ikea podria passar com a cançó dels Love of Lesbian!

En definitiva, Cuentos chinos para niños del Japón és un disc apte per a molts tipus de públics, potser aquí radica la clau de l’èxit. Harmonia, diversió, bones melodies i espiritualitat. De moment ja han editat com a mínim tres vídeos del disc d’enguany. Us incloc enllaços a un parell de vídeos del disc que us presento:

Universos infinitos (que sense jugar tant amb la guitarra com de costum no perd el toc Love of Lesbian):

Shiwa (que podeu sentir també en català al disc, cantada amb Lluís Gavaldà):

Ja feia més d’un mes que s’havia publicat la versió 2.3 del WordPress, el sistema de gestió de continguts que fa de motor del Planeta Nicotxan. Tenia ganes d’actualitzar-lo per les noves prestacions que oferia, així que m’he decidit a descarregar-ne la última versió. Ja no era la 2.3, sinó la 2.3.1. L’he descarregat i he seguit els passos de la documentació de l’actualització: he fet una còpia de seguretat de la base de dades i de la pàgina web, he carregat la nova versió al servidor sobreescrivint els fitxers antics, i he copiat la traducció al català del WordPress 2.3.

A partir d’aquí no tot han sigut flors i violes, he tingut un problema molt molest, afortunadament era transparent als lectors del regne nicotxanícola i només afectava a la part d’administració del lloc web. A conseqüència dels mals de cap que he tingut, he decidit deixar constància de la meva experiència per si algú s’hi trobés algun dia.

A partir de l’actualització, sempre que volia desar els canvis d’algun post, ja fos un esborrany o un post publicat, el Wordpress generava un error, es queixava que no existia la taula wp_post2cat a la base de dades. En concret em deia: WordPress database error: [Table ‘*****_wrdp1.wp_post2cat’ doesn’t exist].

Amb aquest missatge i seguint el protocol dels dubtes a Internet, he googlejat abans de donar pel sac als fòrums. I la cerca ha tingut èxit. Els problemes eren culpa d’una versió (també) antiga de l’extensió Google XML Sitemaps per a Wordpress, una extensió que genera sitemaps, és a dir, representacions gràfiques de l’arquitectura de llocs web. He actualitzat l’extensió de la versió 2.7 a la 3.0, i els problemes s’han acabat.

Espero que el post serveixi d’ajuda.

Avui volia desfer-me en elogis cap als organitzadors del festival In-Somni, i recomanar-vos l’assistència als seus actes; però després de donar un tomb per la web del festival, la decepció que m’he emportat farà que no en pugui parlar gaire bé. Indeterminades circumstàncies han provocat que tots els esdeveniments programats al Camp de Mart passin a celebrar-se a la sala Zero. Incomprensible.

La meva estupefacció ha estat tal que com si d’un “friqui” em tractés, he decidit comparar les superfícies dels dos llocs. He fet servir el planímetre Google que proporciona acme.com, i els resultats han estat els següents:

• La part ocupable del Camp de Mart (i no compto la carpa) fa uns 6.500 metres quadrats. Aquí teniu la captura que ho corrobora.
• L’edifici on s’ubica la sala Zero té, de planta, uns 500 metres quadrats. Segur que d’útils en té uns quants menys, però ho deixarem en 500. Captura del planímetre Google aquí.

A partir d’aquestes dades no sembla exagerat dir que la Sala Zero és més de deu vegades més petita que el Camp de Mart. Quantes entrades deu haver venut l’organització? Quanta gent deu preveure? Si normalment la sala Zero s’omple un dissabte qualsevol, imagineu quanta gent hi haurà mentre toquin els Pinker Tones. Tenia moltes ganes d’anar al festival, tantes que em sembla que em resignaré a comprar l’abonament de totes formes. Sí, compraré l’abonament, però també em queixaré a l’organització.

El cartell prometia molt, i ja m’havia fet il·lusions de veure el quasi electro-glam-pop-vilatà dels Elèctric Vailets, un grup que em van recomanar recentment. Molt desgraciadament, el canvi d’ubicació del festival ha sacrificat la seva actuació, així com la de 08001, Dorian, Miau Miau i Fulanos DJs.

El que (de moment) no s’ha cancel·lat és la presentació i concert de demostració del reacTable, un instrument que captiva enormement el Rei Nicotxan. Espero poder acudir a l’acte i poder disfrutar de la sessió que faran els enginyers de so i informàtica de la Universitat Pompeu Fabra.

Tot i tenir un cartell atractiu, els recinte principal fa perdre atractiu al festival. Potser aquesta pèrdua farà que menys gent vulgui anar-hi, així com a mínim estaré més ample…

El Rei Nicotxan tenia un post pendent amb vosaltres, i era el de parlar sobre l’RSS. Molta gent sap que són els blocs, les pàgines web, Internet, etc. però molt poca gent sap què és l’RSS, una eina molt útil que tota pàgina web seria hauria de contenir. Així doncs, avui us intentaré fer una explicació de què és, com funciona i per a que serveix l’RSS.

Començarem parlant del llenguatge que es va adoptar per a la visualització de les pàgines web, l’HTML. HTML és un acrònim per a Hyper Text Markup Language, i serveix per dissenyar, estructurar i relacionar textos en forma d’hipertext. A mitjans dels 90 Internet es va posar de moda i van començar les ampliacions de l’HTML per aconseguir la presentació desitjada, però els diferents punts de vista i la falta d’experiència van fer que és creés un llenguatge que no seguia cap estàndard. Això va provocar l’aparició d’un consorci que controla els estàndards del web: el W3C (World Wide Web Consortium).

Internet avançava a grans passos, i la necessitat d’interoperabilitat entre sistemes remots i la falta de flexibilitat que proporcionava l’HTML van derivar en un nou llenguatge, l’XML. XML és un metallenguatge (un llenguatge de llenguatges), perquè es fa servir per descriure altres llenguatges per a que diferents equips es comuniquin. Arrel de tot això va aparèixer l’XTHML, una adaptació de l’HTML als estàndards d’estructuració XML, pensada per substituir l’actual HTML.

I què és RSS? RSS és un llenguatge sorgit de l’aplicació del metallenguatge XML.El terme RSS es refereix a Really Simple Syndication (distribució realment simple) i es refereix a una tecnologia de (re)difusió de continguts, ja sigui text, àudio, vídeo, etc. El terme feed es refereix a l’arxiu XML al que alimenta la difusió. Cada objecte d’un feed consta, com a mínim, de títol, contingut i enllaç a la web original. Per exemple, el feed de Planeta Nicotxan el podeu veure aquí. El feed és el que omple el bloc, que és només un contenidor (amb forma) de dades.

Per exprimir al màxim la capacitat d’RSS, existeixen els agregadors de feeds, que permeten saber si una web ha estat modificada sense haver-hi d’entrar. Els agregadors accedeixen al feed del lloc web i ens avisa de quan hi ha hagut canvis. Un molt bon agregador que us recomano és Google Reader, accessible mitjançant el compte Google. Una eina molt fàcil de fer anar, agradable a la vista i gratuït.