Grand Theft Auto IV

Recordo com fa bastant temps vaig jugar per primera vegada a un videojoc, més concretament va ser fa uns vint anys. Al palau reial hi va arribar una capsa negra amb marc de fusta anomenada Atari 2600, conjuntament amb un rudimentari comandament i alguns jocs, entre els que recordo el Pacman, l’Asteroids i el Donkey Kong (un dels primers videojocs on va aparèixer l’històric Mario). La del videojoc era una indústria que donava els seus primers passos, sense gaire èxit. Poc a poc els videojocs van anar guanyant popularitat amb les consoles Nintendo Entertainment System i la Sega Master System. Començava llavors una llarga guerra entre les empreses japonenses Sega i Nintendo.

A mitjans dels 90, la també japonesa Sony es va sumar al món del videojocs aconseguint desbancar Sega i guanyant molta quota sobre Nintendo. L’arribada de la Playstation a les vostres terres va coincidir amb la publicació de la primera part d’una de les millors sagues de videojocs de la Història: Grand Theft Auto. Les dues primeres edicions es jugaven des d’una perspectiva zenital, i desafiava a la resta de videojocs basant-se en dues dimensions enlloc de les revolucionàries tres.

Ja fa un parell d’anys que els videojocs van fer el salt a l’alta definició, i van consolidar-se com un sistema d’entreteniment no només per a nens. Aquesta ampliació de públic potencial ha portat a la indústria del videojoc a consolidar-se en el mercat de l’entreteniment, recaptant més diners que les indústries del cinema i la música junts a l’estat espanyol.

El fet que els grans també juguin als videojocs, també ha portat a diversificar-ne la temàtica, i des de fa unes setmanes ja tenim la nova entrega dels GTA: res de marcianets o cotxes de carrera, en el seu lloc hi ha tràfic de drogues, prostitució, sexe i assassinats. En aquesta entrega ens posarem a la pell de Niko Bellic, un serbi recent arribat a Liberty City en busca de venjança i del somni americà. El joc està sent tot un èxit a tot el món, i en la primera setmana en què va ser a la venda va recaptar 500 milions de dòlars, més que els diners que va fer la tercera i última entrega dels Senyor dels anells, El retorn del Rei.

Jo de moment ja he fet uns quants negocis bruts, recaptant desenes de milers de dòlars, fent el que convingui per a tenir-los, perquè ja se sap, la fi justifica els mitjans!

Tot semblava controlat, el meu pas per la Terra havia de ser ràpid: arribar, veure i vèncer (com els grans emperadors de la Història). Els terrícoles éreu més complicats del que semblàveu, i entre la vostra oposició a viure en un planeta millor, i la falta de peces de recanvi per a la meva nau espacial, em vaig haver de quedar a residir en un humil pis i (intentar) adaptar-me al vostre tipus de vida.

Com diuen els tòpics, el temps passa volant. I des del dia que vaig aterrar i vaig decidir donar-me a conèixer mitjançant Internet ja ha passat un any. Per això he comprat aquest pastís, i com que el correu electrònic no permet que us n’enviï tallets, me’l cruspiré jo sol.

Us vull donar les gràcies per fer tot això possible, perquè si ningú em llegís això no tindria sentit. Així doncs, moltes gràcies a tots, i molts anys al Planeta Nicotxan!

Com bé anunciava el nostre lider Nicotxan el dia 27/04/2008 concretament a 2/4 de 7 del mati va començar la 6ena edició de la caminada Riudoms-La Mola-Riudoms, desconeixo si al final hi va assistir d’incògnit però el seu nom no apareix en la llista de participants.

Aquesta proba es puntuable en la Copa Catalana de Caminades de Resistència de Catalunya juntament amb 17 probes que es fan arreu de la geografia catalana, i tot i el desnivell i els km està considerada de les probes mes suaus.

Aquest any la pluja va respectar la prova cosa que va permetre que tots els participants poguessin gaudir del paisatge, i es que realment val molt la pena indrets com el pantà de Riudecanyes, el castell d’Escornalbou, el coll del Guix, la pròpia Mola, Mare de Déu de la Roca. La llista de participants va quedar tancada uns dies abans arribant a la xifra de 507 participants inscrits.

Cal dir que em vaig sorpendre de lu preparada que pot arribar a estar la gent i en temes de competitivitat no pots desmerèixer a ningú, ja que una proba tant llarga es molt enganyosa. L’experiència va ser genial i agònica sobretot el tram de colldejou a Montroig que semblava que no s’acabés mai, tot i aixi el bon rotllo que es respirava i sobretot el menjar dels abituallaments (donuts, macedònia, coca, xocolata, aquarius..) valien molt la pena. Evidenment cadascú es marca el seu temps, la contra-rellotge la tens tu amb les burques i ningú més t’imposa el ritme, la diferència entre el 1er i l’últim es de gairebé 7 hores. En el meu cas vaig tardar 9 h 32 minuts aconseguit la 185 ena posició, un resultat mes que acceptable per se la primera vegada.

El pròxim objectiu es Reus-Prades-Reus algu s’anima????

August Ferdinand Möbius va ser un va ser un matemàtic i astrònom alemany del segle XIX, famós per descobrir la cinta de que porta el seu nom, una superfície d’una sola cara i un sol component de contorn (una sola vora), on es perd l’orientació i l’interior i l’exterior es confonen.

Aquesta cinta, tot i ser ciència geomètrica i topològica pura i dura, sembla un estri que es pugui treure un mag del barret de copa per a impressionar-nos. Així com un foli -per exemple- té dues cares (perquè hem de passar per la vora per canviar de cara), la cinta de Möbius sorprenentment només en té una, podreu veure’n la demostració en el vídeo inclòs més avall.

La cinta de Möbius no és només una “joguina bonica”, la ciència l’ha aplicat a diverses facetes per a optimitzar certs processos. Per exemple, algunes cintes transportadors de la industria tenen forma de banda de Möbius, de forma que aprofiten “les dues cares”, i d’aquesta forma duren el doble. Antigament algunes impressores matricials tenien la cinta de tinta el doble de llarga que l’amplada d’impressora i en forma de cinta de Möbius, aprofitant-la així al màxim. Aquí podeu veure altres aplicacions de la cinta (en anglès).

La inactivitat que m’ha brindat la suspensió de pagaments on treballava ha arrossegat altres temes personals tots aquests dies, i el bloc també s’ha vist afectat. Després d’uns dies d’anar amunt i avall contactant amb advocats per a que m’ajudessin a solucionar la situació, m’he dedicat a fer ben poca cosa de profit.

Volia aprofitar el temps, però el fet que la majoria dels dies els meus amics treballessin ha sigut un impediment per a fer coses de profit. Tot i això, els dies en què algú d’ells no treballava, alguna cosa vaig fer. Per exemple, la setmana passada vam pujar la Mola de Colldejou, i ens vam endinsar a les claustrofòbiques coves que hi ha. Afortunadament no hi va haver cap cas de pànic o ansietat entre nosaltres.

A més a més em vaig assabentar que el proper diumenge 27 d’abril tindrà lloc la sisena caminada de resistència Riudoms - La Mola - Riudoms, amb una ruta que té 53 quilòmetres de llargada i 2500 metres de desnivell. Tot i estar quasi segur que no l’acabaré, suposo que m’hi apuntaré i enredaré algú per a que estigui apunt per fer de xòfer al llarg del dia.

Després d’unes setmanes d’inactivitat, demà tornaré al ritme normal de vida a una feina nova -tot i no haver trencat la relació laboral amb l’antiga empresa on treballava-, i espero que el bloc també torni a agafar la rutina de publicació de posts.

Per acabar deixo un parell de vídeos, un que vaig enregistrar la setmana passada a la sala El Cau de Tarragona, on podreu veure la interpretació del tema Shiwa dels Love of Lesbian, juntament amb Lluís Gavaldà que -no sé si per casualitat o no- també era al local tarragoní aquella nit. L’altre vídeo és del tema Blind de New Hercules Affair, una cançó que possiblement soni a les pistes de ball properament.

Hola terrícoles,

després d’uns dies d’haver-se publicat la nova versió del WordPress, d’haver també sortit la traducció al català, i d’haver comprovat que la nova versió 2.5 (de moment) no ha donat maldecaps a gaire gent, he decidit actualitzar el gestor de continguts de Planeta Nicotxan.

Com sempre, he seguit els passos per a crear una còpia de seguretat tant de les dades del lloc web com les de les bases de dades i a continuació he copiat els arxius de la nova versió. Si altres vegades havia tingut problemes, aquesta vegada tot ha anat fi com una seda.

A els que mantingueu blocs fent servir el WordPress, us recomano aquesta nova versió. El backoffice ha canviat d’estil (personalment crec que a millor) i té algunes funcionalitats molt interessants. Aquí podreu veure algunes de les noves característiques del popular gestor de continguts.

La d’avui ha sigut una nit d’aquelles que no oblides mai. Els Antònia Font han consagrat la seva carrera musical després d’haver aconseguit tocar al Liceu. No estic gaire posat en la música clàssica i els seus entorns, però crec que no m’equivoco si dic que no a tots els músics de fora d’aquest cercle se’ls permet el luxe d’interpretar les seves peces al Gran Teatre de Barcelona.

Després de quasi deu anys editant àlbums d’estudi l’any passat van publicar Coser i Cantar, una recopilació de cançons dels àlbums anteriors interpretades amb l’orquestra simfònica de Bratislava. Els mallorquins la van encertar de ple amb aquest disc, els seus fantasiosos i surrealistes universos cosmonàutics van encaixar perfectament amb la música clàssica adaptada per l’orquestra eslovaca.

Avui al Liceu han interpretat les peces del seu últim treball amb la New Royal 4 Quesos Philarmonica Orchestra, una formació jove plena d’energia i ganes de festa. La nit pintava molt bé, i una munió de gent omplia l’entrada del teatre minuts abans de les 8 del vespre. La decoració del hall no es corresponia amb la pròpia d’una sala que hagués d’oferir un concert de música surrealista i eclèctica. No sé si cap extraterrestre havia trepitjat mai el Liceu, el que us puc dir és que el Rei Nicotxan no ho havia fet mai (el mateix confessava el cantant Pau Debon).

El marc del concert era intimidatori, i tot el públic ha estat cohibit durant les primeres cançons. Ningú gosava cantar ni aplaudir, però tanta repressió havia d’acabar petant, i ho ha fet quan ha arribat quan ha arribat el torn de Wa yeah! Han començat els aplaudiments seguint el ritme de la música i l’acompanyament de la veu del públic. A partir d’aquest moment el concert ha anat a més i ha acabat amb un Liceu dempeus ovacionant els mallorquins. Després d’un llarguíssim aplaudiment, els Antònia Font han tornat a sortir a l’escenari, i han tocat alguns temes sense rerefons orquestral. Tot seguit, la 4 Quesos ha tornat a aparèixer en escena, i tots junts han convertit la nit en històrica. El Liceu tornava a estar dret, però aquesta vegada per ballar i aplaudir; l’orquestra -i el director en particular- han entrat en èxtasi musical, i els components de la banda han portat a terme un bis apoteòsic, tornant a interpretar Alegria, Wa yeah! i Astronauta Rimador. Aquesta última ha sigut a nivell personal la més emocionant de tota la nit, el Liceu s’ha rendit a una mena de rap-metal amb solos de clarinet.

No he volgut deixar escapar el moment i al final he tingut la necessitat d’immortalitzar el que estava passant al Liceu, aquí deixo el bis!

Direm que ha estat fantàstic,
direm que ha estat sa lluna.

Creditor: Persona envers la qual hom té un deute

Concurs de creditors: Procediment especial per a la realització col·lectiva dels crèdits, quan el deutor no pot complir les seves obligacions corrents. La declaració del concurs correspon al jutge de primera instància que actua a petició del deutor o dels creditors. Són condicions del concurs la pluralitat de creditors, l’estat d’insolvència del deutor, reconegut legalment, després de la cessió prèvia dels seus béns, i la qualitat de no comerciant del deutor, puix que altrament el procediment seria el de fallida.

Sovint veiem pels mitjans de comunicació la deslocalització de les multinacionals, els problemes econòmics de les grans empreses, etc. Sembla que només pugui passar als altres fins que et toca a tu. Fins i tot aquesta vegada un monarca extraterrestre (un servidor) ha rebut, i no en una multinacional.

Després de les vacances de Setmana Santa i d’haver passat la mona en companyia dels teus, el dimarts te’n vas a treballar. La sorpresa és majúscula quan veus que tots els teus companys de feina són fora al carrer i la porta del lloc on treballes està tancada i barrada. Allí entre els companys hi ha el màxim responsable de l’empresa, juntament amb un home engavardinat que no transmet gaire confiança i que sembla desprendre un karma molt negatiu. Baixes del cotxe i al teu voltant tot són cares llargues. El màxim responsable de l’empresa et dóna un escrit rubricat mentre el senyor Gavardina (de primer cognom) i Corbata (de segon) -que resulta ser el seu advocat- et recita unes paraules que et sonen a xino, fa servir un argot que no domines. Sembla que aquestes paraules les digui un robot, com aquell qui recita -quasi cantant- el Pare Nostre que et van fer memoritzar de petit.

A partir de la teva capacitat de raonament inductiu i de les estranyes premisses de l’home ben plantat, juntament amb les cares llargues dels teus col·legues, arribes a la conclusió que a l’empresa no hi ha calés. La gent va arribant a la feina i el senyor Gavardina repeteix el mateix una vegada darrera l’altra. Arriba el moment en què un dels teus perd la paciència i li pregunta al senyor Gavardina què cony vol dir tot això, al què aquest últim respon: “Això és el que altrament s’anomena suspensió de pagaments”. Ja podria haver començat per aquí.

Qui més qui menos té els collons morenos, i tots els treballadors veien que l’empresa no passava per un bon moment. De totes formes m’atreviria a dir que gran part de la plantilla no esperava que això hagués de passar tan aviat.

Ara toca fer pinya amb els companys, i intentar obtenir les recompenses econòmiques que cadascú es mereix. És per això que ens hem reunit amb unes persones que parlen el mateix idioma que el senyor Gavardina (llegeixi’s advocats), i hem decidit atorgar-los la potestat de representar-nos davant la Llei contra l’empresa a la que havíem estat prestant els nostres coneixements fins al moment en què no se’ns va deixar.

L’únic dubte que em queda és què ens pot tocar en aquest anomenat “concurs”… Tot i això, i fent servir el tòpic, la vida continua.

Aquests dies la República Popular Xina està sent notícia. El conegut maltracte a la comunitat tibetana s’ha accentuat en els últims dies i ja s’han donat xifres de víctimes mortals. No deixa de ser curiós que el Comitè Olímpic Internacional designés la Xina com a seu dels pròxims Jocs Olímpics. Els estatuts olímpics, escrits per Pierre de Coubertin, estableixen que la finalitat del moviment olímpic és contribuir a construir un món pacífic i millor, educant la joventut a través de la pràctica de l’esport sense discriminació de cap tipus i posant en pràctica l’Esperit Olímpic, que requereix comprensió mútua en un ambient d’amistat, solidaritat i joc net.

Aquest estiu aquest esperit es trasllada a Pequín, seu de la Ciutat Prohibida, i capital de l’estat on es practiquen més de la meitat d’execucions de penes de mort de tot el món (quasi un 65% segons Amnistia Internacional). Aprofitant l’atenció mediàtica que rebrà el gegant asiàtic, el Dalai Lama està queixant-se per tot el que s’està fent al seu poble. Fins i tot ha amenaçat amb dimitir si la violència al Tibet no s’atura. Per si la repressió que s’està exercint sobre el poble tibetà no és suficient, el govern xinès ha decidit mofar-se encara més del poble tibetà i passejar la flama olímpica pel seu territori.

L’ombra del boicot als Jocs Olímpics ja està planant en els mitjans de comunicació, i probablement en veurem alguna mostra des de la gala d’inauguració fins a la de clausura. De moment alguns famosos i polítics ja s’estan pensant no assistir als Jocs Olímpics com a mostra de rebuig al tracte que està donant la República Popular Xina a la comunitat tibetana. Fins i tot el que va ser falangista i procurador de les Corts del règim franquista, Juan Antonio Samaranch (que molts coneixereu per ser l’expresident del Comitè Olímpic Internacional), va demanar l’amnistia dels presos polítics del règim (WTF? Un franquista demanant amnistia de presos polítics!!).

Per la part nicotxanícola, anuncio que jo també rebutjo la invitació que vaig rebre per assistir a la inauguració dels Jocs, i en mesura del possible també he decidit fer boicot als productes xinesos. Per això he decidit donar-vos la recepta de l’arròs tres delícies, per si voleu deixar d’anar als restaurants xinesos. Us la deixo a continuació:

Ingredients:

• arròs,
• pernil dolç,
• ou,
• pastanaga,
• pesòls,
• oli de girasol,
• sal,
• glutamat monosòdic, o E621 per als erudits de la química dels aliments, o C₅H₈NO₄Na per als més friquis.

Preparació:

• Primer de tot bullirem l’arròs, a poder ser un dia abans de la preparació del plat. Una vegada bullit, el taparem entre dos plats i el deixarem a la nevera. D’aquesta manera aconseguim que l’arròs s’assequi i perdi bona part de l’aigua, i després al fregir-lo ens quedarà força millor.
• Ja a l’hora de preparar el plat, tallarem el pernil dolç i la pastanaga a trossos ben petits (com tot el que es cuina amb wok).
• A continuació posarem el wok al foc (o en el seu defecte, la paella) i esperarem a que sigui ben calent. Sabrem quan ha assolit la temperatura desitjada quan veiem que fumeja. En aquest moment hi tirarem l’oli i quan estigui ben calent hi tirarem l’ou sense batre i l’anirem trossejant amb l’ajuda d’alguna cullera de fusta o plàstic.
• Quan l’ou estigui fet, hi tirarem el pernil dolç, i tirarem un petit pessic de sal i un més gros de glutamat. Com sempre que es cuina en wok, no hem de parar de remoure el menjar i portar-lo d’aquesta manera a les vores del wok.
• Quan l’ou i el pernil estiguin al nostre gust, hi tirarem l’arròs, la pastanaga, els pèsols i una mica més de glutamat. No pararem de remoure-ho tot fins que el plat estigui al nostre gust.

Ja només queda endrapar aquest deliciós plat provinent d’una cultura que desgraciadament s’ha tornat totalitarista.

Aprofitant el meu debut en el bloc aquest any, començaré la secció musical per parlar del que ha estat al meu entendre el millor disc d’àmbit estatal d’aquest darrer 2007. Estem parlant dels “Standstill” amb el seu llarga durada “Viva la guerra”. Aquesta formació que ja porta uns quants anys a les esquenes la podríem classificar a dia d’avui dintre l’etiqueta barcelonina d’indie-pop alternatiu amb d’altres referents com 12twelve, Love of Lesbian, Mishima o Unfinished Shympathy, etiqueta que intenta emular el que va ser en el seu dia el so de Seattle (llegeixi’s grunge).

Passats els preàmbuls Viva la guerra ens oferta sobre un terreny que predica l’absurd d’intentar ser lliure ideal per aquells dies que tens la mirada perduda. Enric Montefusco i companyia continuen la línia de cantar amb la seva llengua vernacle i deixar l’anglès i el hard-core de moment en la reserva i centrar-se en aquest post-rock barrejat les melodies i lleugeres pinzellades de cantautor que ens ofereixen temes de gran tonatge com “¿Por qué me llamas a estas horas?” o “La mirada de los 1000 metros”.

Admetem-ho, no és un disc fàcil, i menys pels incondicionals, per això millor un flash-back per aclarir les coses. L’aventura va començar al 1995, amb la demo “Progress self-destruction”. La discogràfica Heart in hand, de Madrid, ben aviat, es van fixar amb ells, i els van editar un mini-LP de debut, “The Tide” (1997), un compendi de les diferents formes d’expressar la ràbia més desoladora a través de la música. Hard-core amb tints metàl·lics, sempre profunds, de fet ells mateixos ho autoanomenaven “Emocore”, tot i que ben aviat aquesta etiqueta se’ls hi va fer petita amb la culminació a “The Ionic Spell” (2001), que es va convertir en el seu verdader debut, a mans de BCore. Un disc impressionant, que va començar a fer-se ressò en revistes del sector com Mondo Sonoro i Rock Sound. Aquí va començar un llarg viatge ple de gires llarguíssimes i exitoses que els va portar a ampliar la seva sensibilitat i sobretot a consolidar-se com a musics amb un discurs absolutament propi i ben definit, que obrí les portes de “Memories collector” en 2002. Un disc, també escollit disc de l’any.

Arran d’aquí se’n poden extreure les conclusions, no es pot viure del passat i per altre banda no està a l’abast de tothom saber evolucionar a si mateix, alguns ho fan per convicció (Beck, Moby, U2) i d’altres per subsistència (Lenny Kravitz, Dover) i Standstill saben definir a la perfecció el seu camí musical i Viva la Guerra ara com ara és el seu màxim exponent.