Ara li diuen “Concurs de creditors”

Creditor: Persona envers la qual hom té un deute

Concurs de creditors: Procediment especial per a la realització col·lectiva dels crèdits, quan el deutor no pot complir les seves obligacions corrents. La declaració del concurs correspon al jutge de primera instància que actua a petició del deutor o dels creditors. Són condicions del concurs la pluralitat de creditors, l’estat d’insolvència del deutor, reconegut legalment, després de la cessió prèvia dels seus béns, i la qualitat de no comerciant del deutor, puix que altrament el procediment seria el de fallida.

Sovint veiem pels mitjans de comunicació la deslocalització de les multinacionals, els problemes econòmics de les grans empreses, etc. Sembla que només pugui passar als altres fins que et toca a tu. Fins i tot aquesta vegada un monarca extraterrestre (un servidor) ha rebut, i no en una multinacional.

Després de les vacances de Setmana Santa i d’haver passat la mona en companyia dels teus, el dimarts te’n vas a treballar. La sorpresa és majúscula quan veus que tots els teus companys de feina són fora al carrer i la porta del lloc on treballes està tancada i barrada. Allí entre els companys hi ha el màxim responsable de l’empresa, juntament amb un home engavardinat que no transmet gaire confiança i que sembla desprendre un karma molt negatiu. Baixes del cotxe i al teu voltant tot són cares llargues. El màxim responsable de l’empresa et dóna un escrit rubricat mentre el senyor Gavardina (de primer cognom) i Corbata (de segon) -que resulta ser el seu advocat- et recita unes paraules que et sonen a xino, fa servir un argot que no domines. Sembla que aquestes paraules les digui un robot, com aquell qui recita -quasi cantant- el Pare Nostre que et van fer memoritzar de petit.

A partir de la teva capacitat de raonament inductiu i de les estranyes premisses de l’home ben plantat, juntament amb les cares llargues dels teus col·legues, arribes a la conclusió que a l’empresa no hi ha calés. La gent va arribant a la feina i el senyor Gavardina repeteix el mateix una vegada darrera l’altra. Arriba el moment en què un dels teus perd la paciència i li pregunta al senyor Gavardina què cony vol dir tot això, al què aquest últim respon: “Això és el que altrament s’anomena suspensió de pagaments”. Ja podria haver començat per aquí.

Qui més qui menos té els collons morenos, i tots els treballadors veien que l’empresa no passava per un bon moment. De totes formes m’atreviria a dir que gran part de la plantilla no esperava que això hagués de passar tan aviat.

Ara toca fer pinya amb els companys, i intentar obtenir les recompenses econòmiques que cadascú es mereix. És per això que ens hem reunit amb unes persones que parlen el mateix idioma que el senyor Gavardina (llegeixi’s advocats), i hem decidit atorgar-los la potestat de representar-nos davant la Llei contra l’empresa a la que havíem estat prestant els nostres coneixements fins al moment en què no se’ns va deixar.

L’únic dubte que em queda és què ens pot tocar en aquest anomenat “concurs”… Tot i això, i fent servir el tòpic, la vida continua.