Què s’hi cou a l’olla!!!!

Aprofitant el meu debut en el bloc aquest any, començaré la secció musical per parlar del que ha estat al meu entendre el millor disc d’àmbit estatal d’aquest darrer 2007. Estem parlant dels “Standstill” amb el seu llarga durada “Viva la guerra”. Aquesta formació que ja porta uns quants anys a les esquenes la podríem classificar a dia d’avui dintre l’etiqueta barcelonina d’indie-pop alternatiu amb d’altres referents com 12twelve, Love of Lesbian, Mishima o Unfinished Shympathy, etiqueta que intenta emular el que va ser en el seu dia el so de Seattle (llegeixi’s grunge).

Passats els preàmbuls Viva la guerra ens oferta sobre un terreny que predica l’absurd d’intentar ser lliure ideal per aquells dies que tens la mirada perduda. Enric Montefusco i companyia continuen la línia de cantar amb la seva llengua vernacle i deixar l’anglès i el hard-core de moment en la reserva i centrar-se en aquest post-rock barrejat les melodies i lleugeres pinzellades de cantautor que ens ofereixen temes de gran tonatge com “¿Por qué me llamas a estas horas?” o “La mirada de los 1000 metros”.

Admetem-ho, no és un disc fàcil, i menys pels incondicionals, per això millor un flash-back per aclarir les coses. L’aventura va començar al 1995, amb la demo “Progress self-destruction”. La discogràfica Heart in hand, de Madrid, ben aviat, es van fixar amb ells, i els van editar un mini-LP de debut, “The Tide” (1997), un compendi de les diferents formes d’expressar la ràbia més desoladora a través de la música. Hard-core amb tints metàl·lics, sempre profunds, de fet ells mateixos ho autoanomenaven “Emocore”, tot i que ben aviat aquesta etiqueta se’ls hi va fer petita amb la culminació a “The Ionic Spell” (2001), que es va convertir en el seu verdader debut, a mans de BCore. Un disc impressionant, que va començar a fer-se ressò en revistes del sector com Mondo Sonoro i Rock Sound. Aquí va començar un llarg viatge ple de gires llarguíssimes i exitoses que els va portar a ampliar la seva sensibilitat i sobretot a consolidar-se com a musics amb un discurs absolutament propi i ben definit, que obrí les portes de “Memories collector” en 2002. Un disc, també escollit disc de l’any.

Arran d’aquí se’n poden extreure les conclusions, no es pot viure del passat i per altre banda no està a l’abast de tothom saber evolucionar a si mateix, alguns ho fan per convicció (Beck, Moby, U2) i d’altres per subsistència (Lenny Kravitz, Dover) i Standstill saben definir a la perfecció el seu camí musical i Viva la Guerra ara com ara és el seu màxim exponent.