The fountain

Ja feia sis anys que el director americà Darren Aronofsky no ens delectava amb cap film, i sis anys també que Aronofsky tenia un projecte al cap. Un projecte sobre la vida i els seus orígens, la mort i l’amor. I el surrealisme. Aquest projecte seria la pel·lícula The fountain (La fuente de la vida), que necessito tornar a veure per intentar saber si l’he entesa, i poder-me concentrar en altres aspectes de la pel·lícula.

Aranofsky es va donar a conèixer amb les pel·lícules π (sí, pi) -que mostra com un geni matemàtic busca una fórmula omnipotent per ser com Déu-, i Requiem for a dream (Requiem por un sueño) -una pel·lícula que tracta les addiccions i on el fi justifica els mitjans-, però d’això, com ja hem dit, en feia bastant temps.

El director ja tenia en ment rodar The fountain, però els problemes de producció i amb els intèrprets no li han permès estrenar la pel·lícula fins ara. En un principi l’havien de protagonitzar Brad Pitt i Cate Blanchett, i finalment els van substituir Hugh Jackman (per molts coneguts com Lobezno) i Rachel Weisz (la que acompanya a Keanu Reeves a Constantine).

La pel·lícula explica com un metge que investiga el càncer intenta salvar la seva dona, que pateix la mateixa malaltia. A partir d’aquesta base, Aronofsky se les empesca per hipnotitzar l’espectador amb girs i uns decorats digne dels somnis que es tenen quan es té febre.

En definitiva, una pel·lícula digna de veure, i que possiblement porti a Aranofsky a ser un director de culte. Espero no haver de tornar a esperar-me sis anys per veure alguna obra seva.