Un terrorista de catorze anys
Tot va passar fa uns tres anys. L’Èric Bertran encara era un nen, i tenia catorze anys. A l’Èric se li va ocórrer escriure un correu-e a tres empreses espanyoles reclamant l’etiquetatge en català dels seus productes. Es va identificar com a líder de l’Exèrcit del Fènix, que es descriu a si mateix com un mitjà alternatiu que intenta donar veu i unir a tots aquells que s’estimen els Països Catalans.
De les tres empreses, una va decidir denunciar el fet. L’empresa en qüestió era la Distribuidora Internacional Alimentaria S.A. (coneguda pels supermercats DIA), una empresa espanyola integrada al grup Carrefour. Doncs bé, aquesta denúncia va acabar amb una acusació de terrorisme contra l’Èric. I amb una munió d’agents de la Brigada Antiterrorista de la Guàrdia Civil amb una ordre d’escorcollament a casa del nen.
Aquests dies el Xavier Mir, emprenedor de la campanya sobiranista Jo també vull un estat propi, proposa un visionat massiu d’un documental del cas de l’Èric, i he decidit sumar-m’hi. Us deixo amb la primera part del documental, les altres les trobareu fàcilment al YouTube.
És evident que acusar un nen de 14 anys de terrorista per enviar un e-mail escapa dels límits de la racionalitat. És també bastant evident que l’actitud de la fiscal i els psicòlegs no és només discrepant de les idees del tal Èric, si no que són fins i tot més radicals i feixistes que les del propi nen. Però crec que també hauria de ser evident per tothom, català o no, que no es poden enviar missatges amenaçadors per aconseguir l’etiquetatge en català. I dic amenaçadors, sí. Què representa, si no una amenaça, la següent frase extreta literalment del correu original?:
“Entonces no les pediré otra vez a las buenas, le vendra a pedir que lo traduzcan toda mi organización, i no creo que muy simpáticamente.”
Si jo tingués una empresa i rebés aquest missatge, també hagués denunciat el remitent, evidentment abans de saber que es tractava d’un nen de 14 anys.
I no és només el correu o l’amenaça pròpiament dits. És aquesta actitud xulesca de ben segur induïda per la seva família, que lluny d’admetre que el correu enviat pel seu fill era un error, defensen obertament les accions del seu fill/germà. Les coses no s’aconsegueixen així. Aquesta no és la manera. Després ens anem queixant de la imatge que a Espanya tenen de nosaltres, però que d’altra banda alguns de nosaltres no deixem d’alimentar per a goig dels sectors radicals espanyols.
I canviant una mica de tema: al igual que em sembla lamentable que quan els adolescents catalans (i suposo que també els espanyols) acaben els seus estudis obligatoris tinguin un nivell penós d’anglès, em sembla totalment indignant que aquest tal Èric (i molts altres Èrics) no siguin capaços d’escriure ni dues línies correctament en castellà. No saber escriure ni parlar el castellà no et fa més català, si no més inculte que la resta dels teus compatriotes.
Un salutació al rei Nicotxan des de la que va ser durant anys casa seva a la Terra!
Benvolgut Gerard,
res a dir. Estic completament d’acord amb tu. La forma en que es va expressar el nen no era la més apropiada, ni molt menys. I també crec que les seves faltes d’ortografia són degudes a la incultura. Jo sóc catalanoparlant (a més de nicotxanoparlant), i la meva llengua materna no és el castellà, però considero que l’escric perfectament (encara que segur que de tant en tant faig alguna falta ortogràfica). I també m’atreviria a dir que l’escric molt millor que alguns castellanoparlants, tant catalans com espanyols.
M’agradaria afegir, però, que crec que si no hi haguessin actituds com aquesta en el sí del nostre país, l’opinió dels radicals del país veí seria la mateixa; però mai ho sabrem.
Et convido a veure (ni que sigui per damunt) el documental Ciudadanos de segunda, emès per TeleMadrid fa uns mesos, perquè vegis les mentides que emeten determinats mitjans de comunicació PPúblics. I també et recomano el testimoni d’un jove taipaiquès que va sofrir en primera persona la traumàtica experiència de les aules d’acollida.
De ben segur que l’opinió dels radicals espanyols seria la mateixa, però com a mínim no tindrien “proves” de la nostra “malvada” cultura.
Respecte el documental “Ciudadanos de segunda”, el vaig veure ja fa un temps i bé, crec que no queda gran cosa a dir sobre TeleEspe i les seves “sucursals”… Amb gent com aquesta a un li entren ganes de tornar a l’Edat de les Cavernes i fer justícia a cop de pedra.
Estic contenta que el Gerard hagi fet aquest comentari, perquè quan vaig veure que sa majestat el rei Nicotxan havia penjat aquest post, vaig pensar que tota la conversa conseqüent seria del pal “no ens deixen expressar en el nostre idioma”, “estem marginats” “putus castellans” i totes aquestes coses. Però com he pogut veure, encara queda algun bon ciutadà en aquest país capaç de fer autocrítica.
I bé, com que ja queda tot el que penso més o menys dit en els comentaris anteriors, només queda dir que si el terrorisme és “la utilització del terror amb finalitats polítiques (…)”, tampoc queda molt desproporcionada la calificació que van fer del tal Èric.
Voldria aclarir una cosa: si us hi fixeu, el post està classificat com a “Política” i com a “WTF”. En cap moment m’he posicionat a favor de l’actitud de l’Èric. Està clar que la forma que va fer servir l’Èric per adreçar-se a les empreses està molt malament, no s’ha d’amenaçar a ningú.
No deixa de ser curiós, però, que l’acusació fos de terrorisme. Com a mínim poc professional per part d’un cos “d’elit” de l’Estat espanyol. Si sabien que el culpable de tot era un noi de catorze anys, no deixa de ser curiós que es montes tal desplegament militar (perquè la Guàrdia Civil no és un cos policial).
La meva queixa es basa en què tinc la teoria conspiranoica de que tot el revol va venir arrel del reclam de l’ús del català. Crec que si l’Èric hagués reclamat (amb amenaces) que s’indiqués en tots els productes la inclusió (o no inclusió) de gluten -per posar un exemple-, la cadena de supermercats simplement hauria ignorat els fets, o potser fins i tot li haurien respost. Com en molts altres casos, sempre em quedarà el dubte.
¿Quantes associacions terroristes coneixes que lluitin violentament contra la marginació del gluten en les indicacions dels ingredients? és obvi que ningú arribaria a la conclusió que és una amenaça terrorista. En canvi, organitzacions terroristes que lluitin per l’ús del català si que existeixen (MIL, Terra Lliure, OLLA…). Penso que tot i que la reacció pot ser que fos desmesurada, té la seva lògica. Potser jo hagués reaccionat igual.
Encara que trobo que es va montar la de deu amb el “cos d’èlit” i la seva actuació va ser exagerada, i en la meva opinió fundada per un tema cultural, prefereixo que als temes d terrorisme se’ls doni més importància que menys. Tota mesura preventiva és poca en aquest aspecte.
Aupa.
1) Terra Lliure ja no existeix
2) El MIL defugia qualsevol dirigisme polític o sindical i preconitzava la lluita armada com a eina d’alliberament de la classe obrera contra el capitalisme, ergo no te res a veure amb nacionalismes.
3) L’OLLA (Organització de la Lluita Armada) fou una organització armada amb origen parcialment d’un grup sorgit l’any 1972 del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i a l’igual que Terra Lliure, ja no existeix.
La Història no està al teu costat en aquest cas
Una cosa no treu l’altra Nicotxan. Que ara no estiguin actives no vol dir que es puguin reactivar o que no puguin sortir de noves. Si a més, firmen aquesta carta plena d’amenaces amb “exèrcit del fènix”, tu quina penses que és la reacció lògica?
Crec que la reacció lògica (per part de la Guàrdia Civil) seria la d’investigar a fons el cas, i prendre una mesura proporcionada, i no una flipada rollo peli ianqui.
Molt bé. Cas hipotètic. Tú, sobirà Nicotxan, reps un e-mail dien-te que l’exèrcit de l’unicorn (per exemple) no vol marcians a la província, i que a sobre de que ets foraster, troben malament que parlis català (repeteixo, cas hipotètic). A més, et diuen que sinó canvies la teva web de llengua, et trobaràs amb ells d’una forma no amistosa.
Molt bé, ara suposem que decideixes denunciar-lo. Perfecte, i per últim suposem que decideixen fer una investigació a fons.
Com et sentiries? estaries amenaçat però els cossos de seguretat es dediquen a fer treball d’oficina per a prendre una mesura proporcionada.